Sense categoria

guants

El guant és una peça, la finalitat de la qual és la de protegir les mans o el producte que es manipularà. Hi ha una llegenda grega que explica que mentre Afrodita, la deessa de l'amor i la bellesa, perseguia Adonis als boscos, es va fer mal a les mans amb unes espines. Totes tres Gràcies, quan van sentir els seus laments la van socórrer i van unir unes tires primes i lleugeres que van adaptar a les mans de la deessa. Tot i això, aquesta llegenda s'ha comprovat que molt abans que els grecs, els habitants del Nord, exposats als grans freds van tenir la necessitat de protegir les seves mans contra els rigors de la neu, el gel i els vents polars. El cèlebre general i historiador atenès Xenofont va afirmar que els perses, usaven mitons. L'ús d'aquest accessori estava molt difós entre altres pobles de l'Àsia Menor, i tant etruscs com egipcis en coneixien l'ús a l'antiguitat. Entre els habitants del Nil tenien un caràcter especial, ja que se'ls considerava atributs del faraó, a qui se suposava d'origen diví. En els pugilats, els romans usaven un tipus de guants que es poden considerar els predecessors dels actuals guants de boxa. Eren una mena de manyoples armades amb corretges anomenades cistelles, que al seu interior tenien laminetes de plom per donar un cop més enèrgic. Al segle IV, per als cavallers el guant va ser un article de luxe, símbol d'elegància i distintiu de casta. Durant l'Edat Mitjana, l'armadura dels gentilhomes incloïa manyoples d'acer. En aquella època, la tradició i l'etiqueta no permetien l'ús de guants a les dames. També van ser un símbol de la investidura feudal, testimoni d'ennobliment atorgat per un emperador o per un rei. En alguns textos del segle XII, com el Cantar de Roldán, el guant exerceixo un paper important, ja que lliurar un guant a un home era el mateix que confiar-li una missió. Cap al segle IX, les dones van començar a fer servir guants. Els fabricants van fer servir diversos materials per confeccionar-los i els van donar curioses formes. En la seva realització es van usar tota mena de pells i teles, com ara vellut, camussa, conill, xai, cabritilla, marta, llúdria, gos, llop, guineu, gat, llebre, cérvol i búfal. També es van engalanar amb botons, puntes, perles i pedres precioses. Als segles XII i XIII, Itàlia, França i Espanya van rivalitzar en la indústria del guant. Es van fabricar guants perfumats amb oli de gessamí, ambre, oli de cedre, tarongina i rosa, que van estar de moda durant molt de temps. Entre els homes, la idea del repte sempre s'associava a l'acte de llançar el guant. A l'Edat Mitjana no es permetia que una persona tingués les mans enguantades en presència d'un superior. En miniatures dels segles XIV i XV, s'han pogut observar personatges amb els guants a la mà. L'ús del guant va assolir el seu apogeu a finals de l'Edat Mitjana. Els anomenats guants litúrgics constituïen part dels ornaments que es lliuraven al nou bisbe en el moment de la seva consagració.